SOBRE L’IMPOST DE PATRIMONI O L’AUGMENT DELS IMPOSTOS ALS RICS.

Des de fa un temps, ICV està parlant de la necessitat d’apujar els impostos a les rendes més altes. En el debat de pressupostos d’enguany vàrem proposar-ho argumentant que la crisi havia provocat una davallada dels ingressos i que calia augmentar-los per poder mantenir les polítiques socials. El Govern de CiU i el PP ho varen rebutjar dient que això no era bo en època de crisi i que ens comportàvem com uns demagogs esquerranosos.

Els rics d’USA i d’Alemanya creuen que han de participar més en la solució de la crisi dels seus països mitjançant un augment dels impostos que paguen segons la renda. Està clar que els rics espanyols i catalans no han obert la boca. La majoria prefereixen continuar defraudant, evadint impostos o creant SICAVs, on els beneficis només cotitzen l’1% ( Núñez y Navarro n’és un bon exemple).

Els rics catalans no han de patir. El seu govern, el de CiU i el PP, ja els protegeix. Davant “l’atrevida” proposta del candidat Rubalcaba de recuperar l’impost sobre el patrimoni ( que ell va ajudar a eliminar), CiU i el PP han posat el crit al cel.

La senyora Cospedal ( la de la mantellina de corpus) ha dit que “més impostos equival a més atur” i que ara no és moment de parlar d’aquestes foteses: “Son momentos para hacer politicas serias y no demagogias, no se puede empezar otra vez con el tema de que paguen los ricos o que paguen los pobres”. Excel.lent reflexió. Per ella no existeixen els rics ni els pobres, ni la dreta ni l’esquerra, només existeix el seu programa: la foscor.

Avui el portaveu del Govern de dretes de Catalunya, el Sr. Homs, ha rebutjat qualsevol augment dels impostos , perquè això, al seu parer, "comença per aquí i acabarà per a tothom, arribant a la classe mitjana, que és on hi ha el gruix i és on té sentit moure un puntet perquè tingui un efecte real". De fet, segons ell, parlar d'apujar els impostos als més rics és un "tema estètic", perquè el que realment tindria una incidència important seria un increment per a les classes mitjanes.

Un tema estètic diu el “neocon” Homs. L’eliminació de l’impost de patrimoni executat pel PSOE, el PP i CiU va significar uns 500 milions d’euros menys d’ingressos per Catalunya en l’exercici del 2010. Estètica o cinisme?. L’eliminació de l’impost de successions i la moratòria, fins que s’acabi la crisi, de la última rebaixa de l’impost ha significat deixar d’ingressar uns 611 milions d’euros. Estètica o barra?

Sobre la suposada afectació a les classes mitjanes només li cal llegir el diari El Público http://www.publico.es/dinero/393618/la-rebaja-fiscal-a-los-ricos-multiplica-con-creces-la-de-las-rentas-medias amb el titular: “La rebaja fiscal a los ricos multiplica con creces la de las rentas medias”. I el subtítol, “El tipo efectivo en el IRPF bajó solo un 2,3% para la clase media frente al 37,6% para los ingresos más altos”. Totes aquestes rebaixes varen ser votades per CiU i demostren que si baixar els impostos a les classes altes no ha afectat a les mitjanes, se suposa que apujar-los tampoc les afectarà.

Pel Govern de CiU, apujar els impostos als més rics no toca, però en canvi si que toca empitjorar els serveis sanitaris, augmentar les llistes d’espera en les intervencions quirúrgiques, eliminar el servei d’urgències en els CAPs, perseguir als receptors de la PIRMI com uns presumptes delinqüents, rebaixar el sou dels advocats que fan el torn d’ofici (els que defensen als pobres). Han disminuït les beques menjadors i de transport escolar, han retallat els diners per escoles bressol, no han construït cap habitatge públic durant tot aquest any, i podríem continuar fins l’extenuació.

Insisteixo, el Govern de CiU són uns fanàtics del dolor, que infringeixen als més vulnerables i que afectarà a tot el país.

LA “RAVE ESPIRITUAL” DEL SENYOR RATZINGUER I DE LA L’ESGLÉSIA CATÒLICA

He aconseguit no veure ni un segon televisiu (malgrat que les cadenes públiques han fet un desplegament desmesurat i inconstitucional) de la visita del Sr. Ratzinger, cap d’estat del Vaticà. Com ateu no m’interessa en absolut veure la parafernàlia, la despesa sumptuària i els rituals teatrals de l’Església catòlica, ni escoltar els missatges medievals i autoritaris dels representants d’aquesta església.

Com a ciutadà m’he sentit ofès i indignat per la participació dels Governs de l’Estat i la Generalitat en les litúrgies catòliques. La monarquia, que també anava sota pali en el nacionalcatolicisme feixista, el PSOE i CiU han fet d’escolanets del Sr.Ratzinger i de tota la jerarquia catòlica espanyola i catalana.

El catòlic Duran Lleida encara li ha semblat poca la implicació dels poders públics i implorava que el convidessin a més misses. No n’ha tingut prou que la vicepresidenta Ortega anés, en nom de la Generalitat, a la missa de Barcelona o fa uns dies a Roma per la canonització de “capellans màrtirs” de la guerra civil espanyola.

He llegit els missatges de la jerarquia catòlica en aquest cap de setmana de “rave” espiritual que han passat a Madrid i no m’han sorprès: autoritarisme, misogínia, homofòbia i intolerància han estat els protagonistes de les seves homilies, rodes de premsa o missatges a la joventut catòlica.

D’entrada el Sr. Rouco (Inquisidor General) va emetre un decret que donava l’absolució a totes les persones que haguessin avortat o participat en un avortament si es confessaven durant els dies de la “rave espiritual” i amb aquells confessionaris de disseny on t’exposaves a la visió pública. El mercadeig, fins i tot, en allò que en diuen pecats. I pensa que el fundador de la seva religió va expulsar els filisteus del temple.

Seguidament el Sr. Ratzinger (que els catòlics l’anomenen Papa) va criticar aquells que es creuen Deus pensant que poden llevar la vida a les persones, fent esment a l’avortament i l’eutanàsia. Això vol dir que el seu Déu si que te potestat per fer-ho. I ell i els seus ministres també tenen capacitat per treure la vida? Volen imposar les seves creences espirituals a la vida pública de tots els ciutadans siguin creients o no de la seva religió. Al llarg de la història l’Església catòlica s’ha caracteritzat per matar i assassinar en nom de la fe, la única, la seva. Fent referència al la lectura d’estiu (4) sobre els càtars, que vaig explicar en aquest bloc, el papa Inocenci III davant la pregunta dels cavallers francesos que en la primera croada estaven davant la ciutat d’Albi sobre com sabrien distingir entre la població els que eren càtars i els que no, va respondre que els matessin a tots i que Déu (el seu) ja els destriaria. Aquest Déu si que pot decidir sobre la vida i la mort?

Sobre la pederàstia de molts capellans i bisbes res de res. Sobre la necessitat de condemnar el franquisme i demanar perdó per la participació de l’església catòlica en els assassinats del feixisme, res de res. Sobre la necessitat d’acabar amb la vergonya del “Valle de los Caídos” on hi habita una comunitat catòlica de tradició feixista, res de res.

La religió és un tema privat, de cadascú, que de cap de les maneres pot formar part de l’administració pública. Tot el respecte a els practicants de qualsevol religió, però lluita frontal contra aquells que vulguin imposar a tota la societat la seva moral o la seva espiritualitat. I menys les monoteistes, que al llarg de la història han volgut imposar el seu Déu. Per fer-ho s’han valgut i es valen de la guerra, l’assassinat, la tortura, el feixisme i la persecució.

Jo vull viure en un país laic i, en aquests moments, el Govern de dretes de CiU i el PP a Catalunya i el del PSOE a Espanya no m’ho permeten. I jo des de la raó i la democràcia, els condemno.

LECTURES D’ESTIU (4) I L’ESGLÉSIA CATÒLICA

ROQUEBERT, MICHEL. Nosotros, los cátaros. Prácticas y creencias de una religión exterminada. Michel Roquebert. Crítica, abril 2010.

Com a medievalista sempre m’ha fascinat el catarisme, una església que es desenvolupa en el Llenguadoc, en concret entre les terres que formarien un quadrilàter amb vèrtexs a les ciutats de Tolosa, Albi, Carcassona i Foix entre els segles XII i XIII. També es va estendre al nord d’Itàlia i els orígens els trobem a la Bulgària de mitjans del segle X amb els bogomils.

És una església que rebutja l’autoritat de l’Església romana, denúncia la riquesa i luxúria dels seus ministres, qüestiona la validesa dels seus sagraments i altres dogmes com l’eucaristia. És una Església molt lligada al poble i es conforma amb quatre bisbats, diaques i un clergat d’homes i dones ( els perfectes) que prediquen als fidels, administren el sagrament del consolament, que és l’únic que tenen i que es dona per entrar com a perfecte o abans de morir.

Els creients no tenen cap obligació i només han de rebre el consolament abans de morir. Els perfectes ( homes i dones) una vegada rebut el consolament prenien els vots de pobresa i de continència, practicat totes les virtuts cristianes ( no matar, no jurar, no mentir, no fer mal al pròxim, etc), no menjar carn i els seus derivats i viure del treball de les seves mans. Aquest últim precepte és molt important ja que el treball en la societat medieval es considerat degradant i només el practicaven els laboratores, mentre que els oratores ( clergat) i els bellatores ( noblesa) n’estaven dispensats per naturalesa. Els monjos, quan treballen, o fan per humiliació o mortificació. L’Església càtara valora l’activitat manual per simple fidelitat als apòstols. Aquesta activitat manual també l’havien d’adoptar els propis nobles que s’ordenaven perfectes. Aquesta és la gran ruptura amb les mentalitats de l’època, ja que l’Església càtara al recomanar la no violència absoluta, nega a la noblesa el privilegi innat de portar armes i dedicar-se a la guerra i a la cacera. Formaven petites comunitats (cases d’heretges les qualificava la Inquisició) com convents o tallers d’artesans on es guanyava la salvació vivint del seu treball (teixidors, forners, ferrers,...), també prediquen al fidels i administrar el consolament. Res de luxe, ni de grans edificis, ni de poder temporal, una religió que s’ocupa només de les ànimes.

Per això va tenir tants seguidors i va aguantar les envestides salvatges de l’Església catòlica. Molts nobles rurals, artesans i burgesos de les ciutats del Llenguadoc i del nord d’Itàlia formaven part d’aquesta Església tan propera.

L’Església romana no podia permetre que l’Església càtara s’estengués ja que mostrava encara més els vicis i el poder temporal de la catòlica. Inocenci III va ser el papa que a finals del segle XII va començar a exterminar els càtars amb medis espirituals (funda l’ordre dels predicadors, els dominics), jurídics ( decreta que tots els senyors que tolerin comunitats càtares seran castigats amb la confiscació de béns i la pèrdua dels seus privilegis) i guerrers. Com que no se’n surt, organitza dues creuades, una el 1209 ( en aquesta mort el rei d’Aragó, el 1213, quan va anar a ajudar als occitans) i una altra el 1226 amb el suport del rei de França que exterminen a tots els càtars fidels i perfectes i el rei de França s’annexiona el comtat de Tolosa.

Com que encara hi havia creients en la clandestinitat, la Inquisició remata la feina cremant, penjant o empresonant tots aquells que no abjuressin. A Montsegur, el 1244, son cremats a la foguera 225 homes i dones perfectes. Encara varen resistir fins el 1321, quan la Inquisició va cremar l’últim perfecte i ja va ser impossible transmetre el consolament.

Així era com reaccionava l’Església romana a l’època medieval, no massa diferent que en l’actualitat. En la passada Guerra Civil espanyola varen substituir la Inquisició pel nacionalcatolicisme i varen continuar matant a tot aquell que no penses com ells.

El cap de l’Església romana està a Madrid de visita pastoral. Quan marxi en farem una valoració.

L’HORA DE LA COLLITA I L’ESCANYAMENT DE LA PAGESIA

Des de la última entrada, el juny passat, ha succeït el que em temia, el fracàs de la collita de tomates. Un juliol plujós ha permès que els fongs guanyessin la partida i, per més coure que tirés per evitar que el míldiu desapareixes, no va ser possible salvar-les. Un altre any sense menjar tomates, ni fer conserva. Les que sembla que aguanten són les de penjar ( o de ramell) que serviran per sucar el pa amb tomata.

El juliol plujós ha permès, per altra banda tenir una bona collita de patates i la prova que vaig fer amb les d’Alinyà ha anat bé. Son lletges però saboroses. També la collita d’enciams, escaroles, ravenets, api i mongetes tendres ens ha permès fer bones amanides i menjar verdura fresca.

El que no acaba d’anar be, i encara no sé perquè, son els pebrots. Només han funcionat be els bitxos que avui he n’he fet un parell de pots en conserva. Tant els de “Padrón” com els vermells en prou feines han crescut, s’han quedat petits, floreixen però no produeixen. Deu ser per la quantitat d’aigua rebuda en període de creixement.

Ara a l’hort continuo collint cogombres, carbassons, enciam, escaroles i ravenets que planto cada quinze dies i així tinc una producció continuada, api i porros. Van creixent els fesols de Santa Pau ( que els colliré secs)i les mongetes del Carme ( que les colliré tendres) que ja s’enfilen pels aspres. I a principis de setmana he sembrat els naps negres o de Campmany i l’escarola de tardor.

La fruita ha funcionat be i estic a l’espera de la collita de figues que sembla prometedora. Podrem tornar a fer melmelada. Encara em queda un pot de la collita de l’any passat.

Deixo l’hort i faig un parell d’apunts sobre el camp de caire més general: Una vegada més formar part de la Unió Europea no ha servit per impedir als pagesos francesos que buidessin, a la frontera, la càrrega de fruita dels camions que provenien de Catalunya i de la resta d’Espanya. Els sindicats pagesos reclamant contundència de les autoritats catalanes i espanyoles i el conseller Pelegrí de vacances dient que no era competència seva. A la pagesia catalana li importa poc la distribució competencial, el que vol és que el seu Govern el protegeixi de les activitats salvatges dels pagesos francesos. Però això es demanar molt al Govern dels millors que estan més còmodes perseguint a les persones que cobren la Renda Mínima d’Inserció.

Unió de Pagesos posava el crit al cel anunciant que els productors de vi i cava els pagarien a 20 cèntims d’euro el quilo de raïm, i que això els permetria recuperar només un 60 % de la inversió. O sigui que perdrien diners si es mantenia aquest preu. I el Govern català que fa? Deixarà que els productors marquin el preu del raïm? Intervindrà i pactarà un preu que no baixi dels 50 cèntims? No farà res ja que està compromès electoralment amb els productors de vi i cava i amb l’agroindústria. Així els pagesos aniran abandonant les seves finques que seran comprades pels que, sospirant per la sortida de la crisi, tornaran a fer negocis especulatius.

I pensar que a la veïna França es paga als pagesos a cinc o sis euros el quilo el raïm destinat a elaborar el xampany. Per això la tradició s’ha passat de pares a fills i continua ja que s’hi guanyen be la vida, mantenen el paisatge i és un atractiu turístic i econòmic.

A Catalunya prefereixen escanyar al pagès.

HAURÍEM DE SENTIR IRA I RÀBIA.

Això és el que ens diu Paul Krugman, premi Nobel d’economia en l’article que us adjunto publicat per El Pais Negocios.

Diu que hauríem de sentir ira, perquè “el que estem veient ara, en relació a la crisi econòmica, és el que passa quan la gent influent s’aprofita d’una crisi per comptes de tractar de resoldre-la”. Tot i que el seu anàlisi es basa en l’economia dels USA, ens serveix per l’europea i la catalana ja que com diu Stiglitz en l’article, Un contagio de malas ideas, publicat en el mateix diari, “les males idees creuen fàcilment les fronteres, i les nocions equivocades a ambdós costats de l’Atlàntic s’han estat reforçant entre elles”.

Això és el que està fent el Govern de la Generalitat de Catalunya. CiU i el PP amb la complicitat dels sectors financers, econòmics i empresarials s’estan aprofitant de la crisi situant la lluita contra el dèficit com a tema principal per a resoldre-la. Quan el que és important és la lluita contra l’atur. El Govern de CiU ha insistit, amb el suport de bona part dels mitjans de comunicació públics i privats, que el problema de la crisi és el dèficit i que cal fer retallades en el pressupost en els àmbits de la sanitat, l’educació, els serveis socials, la recerca, la cultura i les inversions per sortir-ne.

I nosaltres hem anat repetint, sense que l’establishment comunicatiu ens faci massa cas, que el que cal és reactivar l’economia i contraure-la en retallades, que cal crear ocupació en els nous sectors lligats a l’economia verda i els serveis socials i no acomiadar funcionaris públics.

Si no ens fan cas a nosaltres que ho facin a Krugman quan diu “[que] milions de treballadors (a Catalunya centenars de milers) disposats i capaços estan a l’atur, i es desaprofita un gran potencial econòmic, hom vol polítics que busquin una recuperació ràpida per comptes de gent que el sermonegi sobre la necessitat de la sostenibilitat fiscal a llarg termini”. Diu “això és el que fan les persones que volen semblar serioses per demostrar la seva seriositat”. Això és el que ens han sermonejat el president Mas i el conseller Mas-Collell amb tota la caverna mediàtica neoliberal des de que varen entrar al Govern: retallades i més retallades de l’estat del benestar i privatització dels serveis públics.

En canvi nosaltres els hi diem que cal recuperar els ingressos ja que, com diu Krugman, ”...la crisi ens ha portat a aquests dèficits pressupostaris (perquè això és el que passa quan l’economia es contrau i els ingressos cauen en picat)...”. Aquesta recuperació passa per una política fiscal progressiva que gravi als especuladors financers i immobiliaris, als més rics i als que contaminen. I també per una política de creació de llocs de treball amb participació del sector públic.

Krugman diu que ”la solució passa per més despesa governamental, no menys. Amb un atur massiu i unes despeses de finançament baixes, hauríem d’estar construint escoles, carreteres, xarxes de distribució d’aigua i altres. Farien falta unes mesures agressives per reduir el deute familiar mitjançant la condonació de les hipoteques...”. En canvi, el Govern de CiU opta per tancar plantes hospitalàries, eliminar l’atenció d’urgències als CAPs, retallar les beques de menjador i transport escolar, no destinar diners en la construcció d’habitatges públics, o opta, com a última novetat, desenvolupar una política miserable cap als més desafavorits com els canvis en la percepció de la Renda Mínima d’Inserció (RMI).

Acaba dient que aquestes idees serien tractades “pels sospitosos habituals” d’irresponsables. Les nostres idees, semblants a les del premi Nobel, són tractades d’irresponsables o de més properes al règim cubà pels sospitosos habituals de Catalunya: el govern de CiU, el PP, el sectors financers i la caverna mediàtica neoliberal pública i privada.

Paul Krugman. La crisis secuestrada. El Pais Negocios. 14 d'agost de 2011:

http://www.elpais.com/articulo/primer/plano/crisis/secuestrada/elpepueconeg/20110814elpneglse_5/Tes

LA MÀFIA FINANCERA EN EL MERCAT D’OBLIGACIONS

Actuen sobre fons de pensions o d’inversió que han invertit en obligacions o en altres actius financers a mig o llarg termini. Compren amb la obligació de recompra pel venedor les obligacions de diferents fons durant uns dies amb l’acord que els hi retornaran al preu inicial amb un benefici addicional (com si fos un lloguer).

Posem un exemple: sobre 1000€ deixats, al cap d’una setmana te’n tornaran 1010€. Quan els mafiosos tinguin 1000 milions d’euros en obligacions d’Espanya els posaran a la venda de cop i faran que baixin de preu (que vol dir que puja la prima de risc -que és el diferencial en punts sobre el preu de les obligacions alemanyes-). Posem per exemple que baixen fins a 700€, ja que la seva venda massiva ha arrossegat a d’altres fons a vendre. Quan arriba a aquesta xifra comencen a comprar i el preu pot remuntar al valor inicial. Com que ells van ser els primers a vendre, les seves vendes es van fer a preus superiors (posem 850 euros de promig), ara compren per 700 i de promig han guanyat uns 150€.

Tot plegat sense moure ni un euro, sense que el client (fons de pensions que pot ser d’una empresa, d’un particular o deute sobirà) ho sàpiga (o sí, però tant li fa mentre tingui garanties de cobrar). De fet Caixa Catalunya publicitava un fons d’inversió en matèries primeres i aliments que funcionava probablement d’aquesta manera.

Com que han quedat que al cap de la setmana han de tornar als fons de pensions 1010€, en total han guanyat 140€ (150-10=140) per cada 1.000 Euros. Una fortuna.

I això probablement ho van repetint al país que veuen més dèbil. Ja no compren res de Grècia, Irlanda o Portugal perquè el BCE ja està comprant tot el deute. Ara van per Itàlia i Espanya i comencen a atacar França amb el mateix procediment.

El perjudicat de totes aquestes transaccions son els ciutadans i ciutadanes dels països “atacats” que veuen com els governs titelles ( exemple Espanya i Catalunya) aprofiten la situació per retallar l’estat del benestar i contraure encara més l’economia.

Possibles solucions:

a) Prohibir les transaccions especulatives a curt termini. Actuació que finalment alguns països (Espanya, Bèlgica, Itàlia, França) s’han atrevit a portar a terme d’una manera temporal. Hauria de ser definitiu.

b) Posar una taxa dissuasòria per a cada transacció.

c) Emetre Eurobons: Obligacions europees i així evitar la pressió a un país. A Alemanya no li interessa ja que quan més puja la prima de risc dels veïns, més diners que busquen seguretat van a Alemanya i així poden col•locar el seu deute a interessos molt baixos.

d) Quan la prima de risc d’un país pugi, que el BCE compri les noves obligacions que ha d’emetre un país i així eviten la maniobra especulativa. Es el que han començat fer, però tard.

A la Borsa també es poden fer diners especulant de manera semblant: El 10 d’agost, dia de fortes baixades a l’Ibex Espanyol, Société Générale va moure 981 M€, el Banco Espritu Santo de Portugal, 908 , Crédit Suïsse 753,... i el primer espanyol, el Banc de Sabadell amb 536 M.

I a sobre se’ls hi han donat diners públics per continuar fent negoci.

LECTURES D’ESTIU (3)

PHILIP ROTH. Némesis. Mondadori 2011.

No havia llegit res d’aquest autor tot i que sovint me n’arribaven recomanacions. Al final un regal ha posat fi a la meva indecisió i he pogut disfrutar d’una novel.la intensa i emotiva.

El tema és una epidèmia de polio a l’estiu del 1944 a la ciutat de Newark ( New Jersey, USA) i el protagonista és un jove responsable de les activitat a l’aire lliure dels nois i noies del seu barri poblat per jueus i pobre.

Roth fa una descripció de la ciutat i del barri i el que representa que cada estiu morin nens per culpa de la polio ( abans d’inventar-se la vacuna que l’ha eliminat, que no eradicat). Una societat cohesionada al voltant de la família i els valors tradicionals que es posa en tensió davant la impotència per la mort de la mainada.

També descriu el protagonista, Bucky Cantor, un noi que se sent frustrat per no poder anar a la guerra per un problema de visió. Cantor intenta alliberar als nois de l’angoixa de conviure amb l’epidèmia i Roth descriu les pors, els dubtes, les responsabilitats del protagonista, de la gent que l’envolta i de tota la comunitat.

Una gran novel.la que farà que llegeixi les altres tres que la mateixa editorial te publicades: Elegía, Indignación i Humillación

LECTURES D’ESTIU (2)

SCHINK, BERNHARD. El fin de semana. Anagrama 2011

Un membre de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF) que va portar a terme una activitat terrorista de caire anticapitalista i antiimperialista a l’alemanya dels anys 70, surt de la presó després de 24 anys i la seva germana li organitza un cap de setmana en una casa aïllada amb els seus antics amics.

Algun amic de l’època de la RAF, algun altre de la infància, alguna ex novia, un nou militant, una jove una mica promiscua i alguna sorpresa sobrevinguda formen el grup de persones que passarà un cap de setmana per parlar de les seves coses.

Schink aconsegueix barrejar els problemes personals dels personatges i el record d’un passat llunyà on sempre afloren moltes preguntes: Va valer la pena la lluita armada? S’han d’arrepentir d’algunes de les accions que varen provocar la mort a persones? Tot plegat ha estat un fracàs ja que el capitalisme i l’imperialisme son fórmules que senyoregen totes les societats i no ha disminuït la seva capacitat destructora? Si les seves accions varen fer canviar el rumb dels poderosos del període de la guerra freda i de la nuclearització de les grans potències?

Ells lluitaven contra els empresaris que oprimien als treballadors, contra els imperialistes, els quals perpetuen la fam i l’opressió en els països empobrits, contra el capital especulatiu i financer que empobreix països, contra la nuclearització, ja que podria significar la mort definitiva del planeta. Lluitaven per un món igualitari sense diferències entre rics i pobres, entre nord i sud. Somiaven amb un planeta habitable i sostenible.

Ho feien a través de la lluita armada, totalment rebutjable, però els problemes encara existeixen o han empitjorat.

Una lectura molt actual.



LECTURES D’ESTIU (1)

LARSSON, ASA. La senda oscura. Seix Barral.

Novel.la negra que, com les altres obres policíaques d’escriptors nòrdics, posa al descobert les misèries humanes , la cobdícia i la lluita pel poder a les suposades tranquil•les i pacífiques societats del Nord d’Europa.

Laarson es dedica a estudiar els personatges, els especeja i fa que coneguem tota la seva vida a mesura que transcorre l’acció. Fins i tot fa un ullet al realisme màgic presentant un personatge que recorda el futur i que serà clau en el desenllaç.

Com en les altres novel•les publicades a Espanya (Aurora Boreal i Sangre Derramada) no aprofundeix en la crítica social a diferència del malaguanyat Stieg Larsson o del cubà Padura.

Recomanable com les altres dues i a l’espera de les dues properes traduccions.

QUINA INDECÈNCIA

El Govern de CiU ha decidit fer un pas més en la política de destrucció de l’estat del benestar i ara ha atacat els sectors més vulnerables de la nostra societat: les persones que cobren una Renda Mínima d’Inserció (RMI).

Han decidit que no cobraran per domiciliació bancaria sinó amb un xec nominatiu que els hi arribarà a casa seva amb una carta que els hi explica el nou procediment. Tenen uns dies per anar a cobrar i si no ho fan perdran els diners. Estem parlant de persones grans amb mobilitat reduïda i que algunes viuen soles, o de persones que han canviat el seu domicili i que no ho han notificat. Estem parlant de persones que necessiten els diners per poder comprar menjar, pagar el lloguer o comprar medicines. Estem parlant de gent pobre.

Amb aquestes persones s’atreveix el Govern de CiU i en canvi no persegueix el frau fiscal que fan persones de rendes altes. Fort amb els dèbils i dèbil amb els poderosos, aquesta és la premissa del Govern Mas.

Ha aprovat uns pressupostos amb el suport del PP que retallen drets i prestacions socials i en canvi no ha posat cap impost a aquells que han especulat en el mon financer i immobiliari, ni als que contaminen, ni persegueix que evadeixen impostos. El meu grup parlamentari li va presentar una proposta d’augment d’ingressos ( ja explicada en aquest bloc) per fer front a la crisi. La resposta va ser negativa.

També canvia els requeriments per obtenir la RMI i per cobrar-la has de demostrar que fa 6 mesos que vius a Catalunya. Sospites cap al més vulnerables, facilitats cap els poderosos.

Han presentat unes llei anomenades d’agilització administrativa que incideixen en la pèrdua de drets, en la privatització d’empreses i serveis, en l’eliminació de l’habitatge públic i en la desregulació ambiental. O sigui, el Govern de CiU dona suport als especuladors, als contaminadors i als defraudadors.

Fa 7 mesos que governen i encara no han fet cap proposta en positiu. Aquells que els varen votar segur que ja n’estan penedits. Les properes eleccions, el 20N, han de significar un rebuig clar i contundent contra les polítiques miserables de CiU.